diumenge, 31 de maig del 2009

DIGUE'S LA TEVA:
COMPARTIM ELS COMENTARIS

Deixem aqui les experiències, anècdotes, imatges, reflexions, missatges, emocions, i tot el que ens vingui de gust...

25 comentaris:

kantinu ha dit...

Fent proves, quinze anys després, des de Ciutadella.

Anònim ha dit...

Vaig conèixer el Jaume a través de la Mari Alba, la seva germana. L’havia vist alguna vegada en alguna de les representacions d’ella y també en algun dels assajos d’un muntatge escrit pel Jaume que van fer en el nostre teatret, “el Celler”. Desgraciadament vaig saber la noticia de la seva mort a finals del mes passat, l’Àngel Miguel ens ho va dir. Al principi vaig quedar parat per la notícia, com tothom, volia trucar, però no sabia que fer, no sabia què dir. Al final vaig decidir deixar-ho per més endavant, quan el dolor hagués passat una mica. A més, egoístament vaig pensar que no era un bon moment per trucar-la perquè no he sabut mai com afrontar el tema de la mort, mai ningú ens ha ensenyat. Ho hem anat aprenent de mica en mica, a base d’hòsties, de les hòsties que la vida ens ha anat donant.

He tingut la sort de que la mort hagi passat poques vegades per casa, o per casa de la gent que m’estimo. Se que és un mal consol, perquè tard o d’hora acabarà passant. És així.

Tinc la desgràcia de no ser creient, i dic la desgràcia perquè sé que la gent que hi creu ho té una mica més fácil, té alguna cosa on agafar-se. En el meu cas, d’aquestes poques vegades he après una cosa, que m’ha servit molt: parlar de les persones que ja no hi són, de la seva vida, de les seves coses, del que han fet, del que van deixar de fer i de totes i cadascuna d’aquelles coses que hem compartit amb ells.

Quan va morir la meva àvia, vaig pensar que ja s’havia acabat tot per ella, que amb el temps l’acabaríem oblidant i que deixaria, de mica en mica, de ser present en la nostra vida, però no ha estat així, cada vegada que hi ha una reunió familiar, parlem d’ella, cada vegada que menjo fideus a la caçola, me’n recordo d’ella, cada vegada que estudiu, o que escric davant de l’ordinador, penso en ella, i de les coses que ella em dèia quan em veia estudiar, i moltes i moltes més coses que fan que encara estigui aquí, present.

Tot i que el Jaume ha deixat un bon llegat amb tota la seva obra, trobo que aquesta pàgina és també una eina per recordar-lo, per dir-li que era una persona estimada, i per plorar-lo, perquè no? Ha de ser un espai perquè estigui present, sempre present, i pels que tinguin la necessitat d’acostar-s’hi, només hagin d’engegar l’ordinador i començar a recordar-lo. No diuen que recordar es tornar a viure?

Una abraçada plena de carinyo per tota la familia i amics, especialment per a la Mari Alba, a la qual m’estimo molt, malgrat la vida s’encaparri a distanciar-nos.

Fran Rueda

Anònim ha dit...

Mira, tenia ganes de enviar-t'ho per escrit. Com que sé que t'agraden les paraules, els textos, el blanc sobre negre, vaja, doncs aquí ho tens. No és gran cosa però és el que se'm va ocórrer perquè t'ho emportessis amb tú allà on siguis.... ah, la melodia i els acords... ja ho assajarem el dia que ens vegem per allà...je, je!! Un petó!

Mira-te'l com somriu
mira la llum al seu voltant
només...mira-te'l com somriu
mira la llum al seu voltant

Ell ha compartit amb tots nosaltres
la seva alegria, empenta i el seu bon humor
i el seu bon humor

Inquiet, intel·ligent i molt curiós
carismàtic, ple d'amor, meravellós
així has estat, meravellós

Mira-te'l com somriu
mira la llum al seu voltant
només... mira-te'l com somriu
... i ara, ara ens pica l'ullet!


amb tot el meu amor

Gemma

kantinu ha dit...

Des del pis de la platja, lloc d'stages estiuencs amb més cerveses que xurris, i menys glamour que amour, entrava per congratular-me de l'ascens al quart lloc gugalero de l'entrada 'jaumesquius'. Però en vistes del nivell que han deixat el fran i la gemma em veig amb l'obligació de passar-vos al català el que vaig escriure fa uns dies al meu blog d'esports apañó
(http://kantinusportsteve.blogspot.com/):

Dracs como el Jaume Esquius apareixen cada moltíssims anys en aquesta vida. Haver-la pogut viure a prop seu em converteix en un atuèntic privilegiat.
Per a mi el Jaume no era únicament el guionista més brillant de la seva generació, un excel-lent dramaturg o un polifacètic creatiu. No era tan sols aquell nen que va dissenyar als deu (o onze) anys un joc d'ordinador d'Els Pastorets amb el seu spectrum, o el que va escriure als dotze 'L'avariciós i l'envejós', una extraordinària obra teatral on hi teníem paper i gags tots els seus aclaparats companys de classe. Tampoc era tan sols aquell jove guionista que va posar potes enlaire el 'Persones Humanes' de Mikimoto amb 23 anyets, o el que meravellava cada any les 2.500 persones que saturaven la plaça Sant Joan de Súria (municipi de 6.000 habitants) amb els seus superlatius espectacles.

El Xumet (derivació infantil de Jaumet) era tot això i molt més. Moltíssim més. Va ser qui em va ensenyar, qui em va guiar i qui em va abrigar. Va ser el meu millor amic, el meu germà gran, el meu cosí protector. Va ser ell qui em va donar els mecanismes per vèncer la inseguretat, el que va maquillar els meus defectes i el que va potenciar-me les virtuts.

El passat dijous 5 de juliol s'aturaven d'una tacada el cor més generós que mai hagi conegut i el
cervell més dotat per a la fabricació de felicitat aliena.
Ens deixava el personatge i la persona, però la petjada que ambdós han deixat en aquest intensíssims 35 anys és tan gran que ningú que els conegués el podràn oblidar mai més.

Xumet, créixer al teu costat ha esta com viure la vida amb una red a sota. La teva mort (o digues-li com vulguis, perque per a mi sempre hi seràs) m'ha deixat sense red, però amb la sensació de que l'equilibri que em vas proporcionar en vida em permetrà caminar pel filferro de la vida sense caure. Això sí, et trobaré a faltar com mai he trobat a faltar res ni ningú.

Molts gràcies per tot, Xumet. Te'n dec una. Una més.

kantinu ha dit...

Per cert, Gemma. És preciós.

Anònim ha dit...

Apreciats Salvador i resta de la família,

Pels qui no em coneixeu sóc l'Antoni Font, lleidatà per part de pare pagès, qui m'ha ensenyat a estimar la terra, i tarragoní per part de mare, ja que vaig néixer banyat pel mediterrani. Potser d'aquesta barreja una mica estranya ha sorgit la meva afició per elaborar vi en una petita finca que tinc a Almenar, al Segrià, en principi estrictament per al consum familiar.

Aquest és el tercer any que en faig i el primer que he decidit embotellar-ne per als meus millors amics; per tant, tot plegat, molt poques ampolles. L'etiqueta de cada ampolla anirà personalitzada pensant amb qui anirà destinada.
Estava rumiant quin nom li posaria al vi quan vaig venir a l'enterrament del Jaume. Els meus dubtes es van esvaïr de cop: el vi, si no us sap greu, es dirà SOMNIS, i a l'etiqueta del darrera hi haurà la lletra del musical d'en Jaume.

Ara encara m'estic barallant amb el Photoshop, però us envio un esborrany de les dues etiquetes, davant i darrera, que durà cada ampolla.

El vi no val gran cosa, ja que els meus coneixements d'enologia són inversament proporcionals al "carinyo" que hi he posat en la seva elaboració, però amb aquest etiquetatge semblarà qui sap què.

Una forta abraçada a tots,

Antoni

Anònim ha dit...

Hem clicat al link del bloc i al comenar a llegir hem pensat que era la manera més bonica de mantenir viu el record del jaume...
Segur que tots qui el vam coneixer en algún moment de les nostres vides estem d'acord que és el millor president que podria tenir "el club de les bones persones"!
Només dir-vos que esperem que el bloc tiri endavant i com diu el Guillem en el seu article, segur que en algún racó de la lluna encara hi ha aquell somriure brillant!

per cert, aquí hi trobareu una foto del seu pas pel "S.I."

http://www1.fotolog.com/la_montsant/31376567

Anònim ha dit...

Jaume, hi ha dues "senyoretes" que et troben molt a faltar, sense tu no són ningú, les pobres ja no tenen res a dir...recordes les histèriques "GUARRIS" de "CONTROL CENTRAL" (City TV)?...
Tot i que mai ho van dir (perque la teva modesta ploma no ho va permetre...) els hi donaves molt morbo, i sobretot t'admiraven molt, moltíssim...

Sempre vam pensar que algun cop tindriem el plaer de creuar-nos amb tú en algun altre projecte...ara sabem que no caldrà esperar aquest moment, sinó que sempre hi seràs, com a referent, com a cuca de llum...

Un petó de les teves Guarris, la Maria i el Jordi

Anònim ha dit...

Felicitats Kantinu, Sol... per aquest blog...dedicat al Jaume. M'ha emocionat molt...Malauradament tots marxarem algun dia, uns, injustament abans... però les paraules escrites, els moments especials i els records es quedaran aquí....un petó fort, Xantal.

Anònim ha dit...

El poeta d’”EL PAÍS DE LES 100 PARAULES”

Era l’any..., bé no ho sé. Jo feia 4t d’EGB i era el tercer trimestre (en aquella època debia ser la tercera o quarta avaluació), per tant tenia 9 anys, a punt de fer-ne 10. Doncs era l’any 1983. La tutora tenia una grup de, ni més ni menys, 37 alumnes, entre ells.... (no cal que els enumeri tots). Però resulta que a 5è, el grup on estudiava el meu germà, eren 40.

La qüestió no és parlar dels alumnes, sinó de l’obra de teatre que vam representar aquell curs. Però m’agradaria fer-ho des de la perspectiva d’un alumne normal i corrent de 9 anys.

Un dia la tutora ens va informar a tots que es faria una obra de teatre entre tots els alumnes de l’escola. Tots ens vam posar supercontents perquè no n’havíem fet de teatre, tret d’algun que anés al Foment (potser el Ramon Ribera, o el Josep Ros o el Xavi Terrones, o el Luisito, que després va ser l’Osetre). Doncs no sé per quina raó jo vaig ser triat per participar, amb un paper amb nom i cognoms (...bé, només nom, i no pas nom propi). Jo havia de ser el: FUSTER.

Ens van reunir a tots els participants al Taller. El Taller era un espai que suposo que antigament havia estat això, un taller, però l’any 1983 es feia servir com a gimnàs. Suposo que quan ens van reunir ens van explicar de què aniria l’obra i ens van donar el guió, no ho recordo gaire. Apareixien tot un seguit de personatges que tenien uns diàlegs relativament curst i semblaven simples. Vaig continuar mirant per veure quina havia de ser la meva intervenció i en un moment donat vaig veure:

FUSTER: Fuster!

Allò era tot. Vaig passar totes les pàgines un cop i un altre, però no apareixia enlloc més. Al cap d’una estona vaig saber que jo també havia de dir el que deia el POBLE. Doncs allò va ser un alleujament.

L’obra la vam assajar per parts, féiem rotllanes, sortien els uns, sortien els altres, tothom amb el guió..., doncs suposo que com en totes les obres de teatre, no? Vam fer decorats, hi havia atrezzo... i de cop i volta recordo els assajos al Foment Cultural, amb decorats i tot. No em feu dir en quin horari anàvem, però hi anàvem.

La meva sorpresa va ser que de cop i volta vaig saber que el Jaume Esquius feia el paper de POETA. Jo ja sabia que al Jaume se li donava bé la poesia, per tant no em va estranyar. Ho sabeu que abans d’acabar 8è d’EGB ja era Mestre en Gai i Saber? Els darrers cursos desconec si va tenir premi o no, però no dubteu que va participar amb algun treball que se’l mereixia. Que el Jaume fes de Poeta no era sorpresa, el que sí em va sorprendre va ser veure’l representar el paper. Als meus ulls, als ulls d’un nen de 9 anys, vaig tenir la sensació que el Jaume havia escrit aquells textos, o bé que se’ls inventava. No us heu fixat mai que un nen quan recita alguna cosa de memòria fa això? Recitar. Doncs el Jaume no, el Jaume es va fer seves les paraules, era com si ell mateix representés el guió, les paraules eren seves, donva la sensació que estava parlant, que tot sortia com li sortia, era tot natural. No sé si m’explico.

L’edat del Jaume, doncs 11 anys. I era capaç d’expressar un guió, d’anar molt més enllà i representar un personatge i donar-li vida. Mentre anava dient el seu paper es movia per l’escenari com si estigués al pati de l’escola parlant amb els amics, o a casa seva; realment amb el teatre estava al seu ambient.

Jo amb el meu paper de FUSTER, i el meu guió: Fuster! (ho havia de dir amb força). I no us ho perdeu, jo portava una serra i el dia de la representació m’acosto al davant de l’escenari amb una serra a les mans i.... aquella serra articulava tots els moviments possibles que li transmetria la tremolor de la meva mà, reflex del meu estat nerviós. Però jo vaig dir: Fuster!

El Jaume tenia un paper amb un xic més de guió, de fet era el personatge amb més pes. Ara entenc que en aquells moments cap altre alumne de l’escola no hagués fet millor el paper de POETA al País de les 100 paraules. Almenys no hagués estat un POETA.

ccodina

Súria, a 19 d’agost de 2007

Anònim ha dit...

En C.Codina, comença dient era l'any ... bé no sé, ell feia 4t de primària i jo era una de les mestres del Claustre de les Germanes Dominiques, Escola Sagrat Cor, en aquells dies i per això puc recordar que just era el curs 1982-83, ara fa la friolera de 25 anys... qui ho diria, com han passat!, quants records d'aquell curs en el que vam començar a fer els Jocs Florals. Amb un equip de persones fantàstiques totes elles, plenes d'il·lusió, optimisme, creativitat, ganes. Sobretot ganes de fer-ho perquè el grup d'alumnes, pares, mestres ens unia un denominador comú la il·lusió de recuperar amb una petita dosi la nostra llengua i fer-la arribar a tots els nostres infants, llegat que molt abans ja ens havíen deixat i al mateix temps recordar el nostre Mestre en Gai Saber en Salvador Perarnau que amb les seves "PLANTES I CUQUES DE llUM ", als més petits els feiem vibrar. No se'ns va ocòrrer res més fantàstic que posar en escena l'obra de la gran pedagoga Marta Mata "El país de les Cent Paraules", i evidentment no ens va costar gaire trobar el personatge que representés el Poeta, aquell que trobava les paraules i les ensenyava tot jugant amb elles... el JAUME; ja tenia fusta de bon comunicador, es feia estimar tant per tothom, era tant engrascador, positiu, alegre...BRILLANT, així és el JAUME!. Si mireu el firmament segur que hi veureu la seva estrella, és la més bonica de totes, la que brilla més i la que ens recorda que és amb tots nosaltres.
Ell és aquí, perquè el recordem, el tenim present sobretot en aquells moments, en què hem gaudit de la seva companyia. Es va fer estimar i estimava.
XUMET, tú amb els pocs anys que has viscut entre nosaltres no has passat sense pena ni glòria, perquè ens has fet viure i deixat compartir alguns dels teus "Somnis".
Gràcies per haver-me deixat formar part uns moments de la teva vida.
Sempre et recordaré...
M.Teresa

Anònim ha dit...

Animus, Eva! Això era, és i serà el Jaume per mi. Un somriure, una empenta, un “no ens podem enfonsar”. Crec que a totes les feines que vam coincidir (4 programes de televisió, una sèrie i una obra de teatre) en algun moment vaig pensar que plegava, que no podia més, que “la culpa sempre era del guionista” (–us sona?)...i allà estava ell, pensant el mateix, però donant-me “animus”.
Ens recordo a un barracó de TV3, donant-li la volta als titulars dels diaris, amb la mirada fixa a l’ordinador, girant el cap de cop i dient “un tallat? “. Aleshores ja em vaig adonar que teníem alguna cosa en comú: no érem persones d’oficina, de sales de reunió, d’horaris fixes...Ens recordo en un programa de ball, rient cada dia al passadís de la tele, davant d’una fotografia del programa “La Vida en un Xip”, on el tema era: “No m’agrada la vida que faig”...i ens veiem tan reflectits!...sempre queixant-nos... Curiosament, el programa l’escrivíem des del mateix barracó. Potser no érem persones d’oficina, però estava clar que amb els barracons teníem un no se què.
I més i més records...a la Sala Muntaner, amb un mal de panxa de tant riure, contemplant un assaig general...el Jaume, el Tharrats i jo. I al “Cinc Minuts Més”, amb una altra gran guionista, la Mont Ferrerons (malauradament també desapareguda), un migdia, fent jocs de paraules durant una hora sense parar. I més queixes, i algun programa constantment en crisis, i més rialles, i més records...
Ara, Jaume, potser ja no et podré veure més arribar al bar amb la teva carpeta vermella, però continuaré escoltant la teva veu: Animus, Eva, animus...

Xavier Alsina ha dit...

jaume saps que he pensat...

doncs si; quant mes que pensar,hem venia al cap alguna animalada, jo sempre tenia la gossadia de dir-ho al Jaume,la majoria de vegades deia, aixó ja esta fet, o dit,o inventat,pero jo seguia enviant correus,i penso seguir fent-ho.
jaume saps que he pensat: diuen que les persones tenim 5 sentits, jo crec que la majoria en tenim 6
menys els polítics que no tenen el sentit del ridícul.
Xavier Alsina

Anònim ha dit...

11 DE SETEMBRE

Avui Jaume ja deus haver desplegat l'estelada per celebrar la diada. Aquest vespre quan alcem el cap segur tots trobarem una estrella amb 4 barres penjada dalt de tot del teu balcó.
Els signes d'identitat no els hem de perdre mai, tot i la globalitat d'un món en què constantment sembla que ens afecta qualsevol cosa que passa arreu del món.
Avui és un dia de memòria i de records d'una cosa que vam ser en un moment no tan llunyà de la història i que se'ns va treure per la força.
Doncs la il.lusió, l'esperança i la força per sentir-nos com volem no l'hem de perdre mai.

VISCA!!!

ccodina
Súria, a 11 de setembre de 2007

Anònim ha dit...

Jaume, gràcies per dedicar un xic del teu temps a fer realitat la il.lusió del nostre fill Marc de conèixer de prop "un dimoni".
Sempre et recordarem.

kantinu ha dit...

Xumet, avui t'escric desde Coimbra, allá on em vau enviar entre tú i ma germana perque trinqués a la vida pels dallonses.

Aquesta vegada està sent encara més inevitable mirar enrere i recordar quan em vas venir a visitar durant l'Erasmus. Veig com si fos ahir la cara dels meus companys de la casa Benneton tutti colori quan et van veure; si hagués vingut l'Almodóvar no hauria aixectat l'espectació de ficar-li rostre a tantes i tantes históries de l'aStÚRIAs amb què els havia amenitzat/trepitjat sopars i cafès pingados.

Només arribar vaig anar a saludar el Sr.Fernando, que devia trobar estrany que no aparegués amb cap germá Esquius (Fri: els pàjarus del futbol m'han donat records per aquell paio catalão que no parava de riure mentre els altres no paràvem de donar la casca amb o futebol...), i aquesta nit aniré al Quebracostas, aquell deliciós pub on ens vam fotre un fart de riure i de birres, la combinació de les quals va provocar -tal i com recordarás- un simulacre de Ciutadella'93.

El que de ben segur que no podré tornar a repetir serà la nostra visita express a Lisboa (conhece-a em 3h), on gairebé ens marquem un Gaudí per culpa d'aquell tramvia foll que va haver de passar ben bé per on érem nosaltres. Si en són de torracullons aquest lusitans!!

Continuarà... Xumet.
No ho dubtessis pas!

fmla. orozco,

no tingueu cap dubte que quan el vostre fill Marc va saludar el satanàs no es va deixar enganyar i, tal i com ens ha passat sempre a tots els altres, sota el maquillatge de dimoni hi va veure un àngel.

Até amanhã!

Anònim ha dit...

La prova més patent de què el Jaume era especial …


La prova més patent de que el Jaume era especial, un autèntic fora de sèrie, són aquestes ratlles. O millor dit, el que les precedeix, el que les ha fet possible: un sopar de COU el 22 de setembre que va reunir-nos a més d’una vintenta de companys –d’amics– de l’Insti de Súria. Aquest text és un compendi de les experiències i els records, personals i col.lectius, viscuts i compartits amb ell. L’Esquius. Alegre, fascinant, enginyós.
Tenia unes coses...L’últim cop que ens vam veure ens va dir: “És que amb l’Alsina, la Txell, el Dani…ens coneixem des que teníem 3 anys!”. Vam anar junts fins a COU. Més de 15 anys plegats.

Apassionat de les seves aficions, com la música i el teatre, muntava obres ja en l’època d’EGB. En va escriure una, L’avariciós i l’escanyapobres, on sortíem tots els nens i nenes de la classe. L’assajàvem a l’hora de pati! Això només era possible amb la imaginació i el poder de convocatòria del Jaume. La seva incursió als Pastorets, un altre cas, fent papers importants (Rovelló, Lluquet, Satanàs), va ser un revulsiu per a tothom. Ell va saber donar sentit als textos, interpretant-los i pronunciant-los correctament.

Era poc puntual, això sí. Si les classes a l’Insti començaven a les 8, a les vuit i cinc o a i 10 creuava el pont a tota pastilla. Portava una carpeta, d’aquelles d`acordió, plena a vessar. Alguns li feiem broma dient-li, els dies que ens tocava gimnàstica, a veure si també hi duia el xandall i les bambes. L’educació física no era el seu fort, destacava en la resta. Als exàmens de literatura castellana, amb la Irene Santamaría, no aixecava el cap del paper. “Què deu escriure”, pensàvem. I llavors, les notes.

Es meravellava i meravellava. “No sé com pots tocar el piano amb dues mans, fent amb la dreta una cosa i amb l’esquerra una altra”, deia. I el tio prenia els apunts no només en majúscules, sinó del revés: girant les lletres, de reta a esquerra, de dalt a baix… Tenia un coco increíble. Explicava que havia après anglès traduint les lletres de les cançons del Bruce Springsteen, el seu gran tótem. Obstinat de mena, deia que volia canviar la seva personalitat.

Disciplinat, creatiu, terriblement creatiu, i amb un gran gran sentit de l’humor, el seu cap era un volcà d’on brollaven idees sense parar. En tenia algunes (també de bomber) que només com les explicava ja t’entraven unes ganes terribles de dur-les a terme. Que captivador, com atrapava.

Són tants, en fi, els moments i les experiències viscuts al seu costat, que costa un munt poder-los plasmar. Paraules i instants autèntics, acollonants. Absolutament irrepetibles. Moltes gràcies, Jaume!

Els teus companys de COU

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Aquest estiu a Cadaqués ha estat tot una mica diferent. El Jaume no hi era, però al sentir-te parlar d' ell amb la naturalitat i l' amor que ho fas, ens semblava que tambél estava entre tots nosaltres. Ha estat fantàstic, ens ho has posat molt fàcil, costa parlar de la mort, ens ha agradat compartir amb tú els records.

Al Jaume segur que li agraden aquestes fotos. Aquella tarda esbojarrada de Sa Conca va ser màgica i el Jaume va descobrir aquell mar que tant li agradava, el paisatge rocós que potser el feie imaginar algun guió........

Recordar algú com tu ho fas es mantenir-lo viu d'alguna manera. Nosaltres no el coneixiem gaire però si el suficient per apreciar-lo molt i veure que era una persona fantàstica. Cada vegada que anem a Sa Conca tancarem els ulls, escoltarem el mar, i durant un breu instant, pensarem en ell.


Una forta abraçada
Joan i Fina

(veure fotos a FOTOS REBUDES)

Unknown ha dit...

Us envio unes paraules del llibre "Nunca renuncies a tus sueños", de Augusto Cury, que crec que subscriuria el mateix Jaume:

"Els somnis fan fortes les emocions, donen armes als febles per que escriguin la seva pròpia història, reanimen als deprimits, converteixen als insegurs en gent d'especial valor, fan que els tímids tinguin rampells d'atreviment, i que els derrotats construeixin oportunitats".

"Sense somnis les pèrdues es tornen insuportables, les pedres que trobem al camí ens semblen muntanyes, els fracassos es converteixen en cops fatals. Però si tens grans somnis... els teus errors et faran créixer, els teus desafiaments es transformaran en oportunitats, i les teves pors en valentia. Per això, et desitjo de tot cor que mai renunciïs als teus somnis"

Antoni Font

kantinu ha dit...

Des d'ahir a la nit ho entenc tot, Xumet. Lo del Bruce, vull dir. Tela.
Reconec que vaig seguir l'inicial 'No Surrender' a llàgrima viva però la resta de les tres trepidants hores van ser un autèntic espectacle del que el meu pare encara no s'ha recuperat. I això que és de la mateix a generació de qui es va pasar tres hores corrent amunt i avall, encomenant al públic tota l'energia que duu a dins.

Els mitjans cifren en 75.000 l'afluència de públic. Jo els vaig comptar i us asseguro que m'en surten 75.001.

He donat certa forma futbolística al breu del concert, a
http://kantinusportsteve.blogspot.com/2008/07/la-veraniega-brevedad-de-un-i-luso.html

Anònim ha dit...

No sé per què avui, no sé per què ara, però aquí estic, pensant en tu...Tinc penjada en una prestatgeria la teva cançó SOMNIS i és ja com una costum mirar-la un cop al dia, i ara ho acabo de fer, i ara l'acabo de tornar a llegir...què gran que eres Jaume! I quantes veritats en 22 linees! Segueixo somiant, cada dia, per, amb i gràcies a tu...Sé que tu també ho fas, allà on siguis...
EVA MOR

Anònim ha dit...

Pels qui encara no ho sabeu... en Jaume és al Facebook.
http://www1.fotolog.com/la_montsant/31376567

Anònim ha dit...

I com es troba a faltar el Jaume!

La veritat és que sovint, molt sovint, petits records, petites anècdotes ens porten a pensar en tu, sense cap dubte que amb un rerafons d'alegria.

Ara, preparant les Caramelles, també, per Nadal, fent els Pastorets.`

Però en el dia a dia, obrint el diari Regio7, trobem a faltar els teus escrits que feien que llegint el diari álgú et digués: I de què rius?

I ens feies riure a partir d'una notícia poc important o trista, però que tu la feies divertida.

Ara, quan tothom només parla de la crisi penso... I quin escrit hagués fet el Jaume? Segur que se'n riuria de la crisi... I ens faria riure a tots.

Fins a la propera !

Anònim ha dit...

Primer de tot, felicitar-vos pel bloc i per mantenir el record del Jaume, màgnifica i excel·lent persona i millor amic que hem tingut la sort de conèixer.

Edu.